Així diu la llegenda...

Aquesta setmana estem celebrant la gran setmana de Carnestoltes. Estem seguint les ordres del Rei Carnestoltes, però... d'on vé tot això?
Ho hem esbrinat! I la llegenda ens ha encantat!



EL REI CARNESTOLTES I LA VELLA QUARESMA

Vet aquí que en un poble, ni gran ni petit, ni lleig i bonic, hi havia dos veïns que es feien la vida impossible. Si un netejava, l’altre embrutava; Quan un dormia, l’altra cantava. I és que aquells dos veïns eren les persones més diferents que hi hagi hagut mai sobre la terra.


L’un es deia Carnestoltes, i era gras, barroer i pocavergonya. A tothora endrapava com un llop i el que més li agradava d’aquest món era burlar-se de tot i de tothom. L’altra, la Vella Quaresma, era llarga i seca com el pal d’una escombra. Antipàtica, reganyosa i vestida com un corb; només menjava engrunes de pa i mai sortida de casa seva.

Un bon dia, en Carnestoltes va decidir fer una mala passada a aquella vella xaruga. Va agafar quatre retalls de roba i es va disfressar de Rei. Amb un tros de cartró es va fer una màscara i, ben guarnit, se’n va anar a visitar la Vella Quaresma.

Vella del nas ganxut,
sóc el Rei de la disbauxa!
ha arribat l’hora dels goluts,
de la gresca, el ball i la rauxa.
Que el món quedi capgirat!
que la rata atrapi el gat!que ningú faci bondat!

La Vella Quaresma, en sentir-lo, va bramar: Qui és aquest que gosa trencar el silenci de casa meva?
Sóc en Carnestoltes, el Rei dels poca-soltes!. I dit això va fer mitja volta i se’n va anar tot cantant:

Que corri vi pel broc gros i botifarra,
ous i cansalada,
que la gresca és començada!
i mil coques de llardons fins que rebentin els panxons!

i a la vella malcarada
ni mitja mossegada,
ni tots els rosegons!


Aquella nit, al poble hi va haver festa grossa: taules plenes de botifarra i porrons de vi, plats a vessar de carn rostida i coques cruixents ... Tothom s’havia disfressat i menjava i bevia, sense saber qui tenia al costat.

El criat festejava la mestressa, la pagesa es burlava del Senyor i ballaven plegats el pobre i el patró.
La Vella Quaresma, des de casa, remugava: Rieu i mengeu com animals, colla de babaus, que el temps de les vaques magres no pot trigar... i aleshores ja veurem qui riurà!.

La festa va durar dies i dies. En Carnestoltes havia endrapat tant que la panxa li toca a terra. De cop, es va recordar de la Vella Quaresma i va decidir anar a fer-li la guitza.

Vellota, surt del teu cau i apunta’t al sarau! - Cridava Saltant i ballant. Però ja se sap que no és bo saltar amb la panxa plena, i menys quan la panxa és grossa com una bóta de vi.

I aleshores va passar que la panxa d’en Carnestoltes es va remoure tota i ... va fer un pet com una gla:

PATARRABUM!!!

En sentir aquell tro, tothom va córrer fins a casa de la Vella Quaresma, però només van veure un nuvolot de fum i grapats de cendra per terra; d’en Carnestoltes no n’havia quedat ni l’espinada.

En Carnestoltes ha petat com un porc inflat!- Cridava la vella per la finestra - I què us ha deixat? Jo us ho diré: el rebost buit i l’esperit tèrbol. Sóc l’única que encara té menjar. Ara és el torn de la Vella Quaresma!. Alguns homes i dones es van adonar que era veritat, que no els quedava res per matar la gana i el temps de la collita encara era lluny, i van escoltar-se la Vella.

Si voleu que us doni part del meu menjar,
haureu d’actuar com jo digui.
S’ha acabat la festa!,
tothom cap a casa!,
fora les màscares!
prou de jocs i frases.
A partir d’ara us prohibeixo que rigueu.
Durant tantes setmanes com cames tinc!

Els vilatans van pensar que dues setmanes era poc temps i, al capdavall, van acceptar el tracte. Aleshores la Vella Quaresma, va obrir la porta i va ensenyar una cama i després l’altra, però darrere en va venir una altra i encara una altra i tres més. Aquella vella tenia set cames!.

I així va ser com els habitants d’aquell poble van passar quaranta dies sense piular, no riure, ni ballar.


Cada dimecres, la vella els donava un tros d’arengada i mig crostó de pa. I tant de silenci hi havia que fins i tot hauríeu sentit les dents de la Vella Quaresma rosegant: Crec, crec, crec.

A la setmana que feia set, va arribar al poble una noieta vestida amb mil colors. Duia un cistell ple de fruites i brillava com un raig de sol. Es deia Primavera, i al seu pas creixien les flors.



Quan la Vella Quaresma la va veure passar, es va enlluernar tant que, com un tros de gel, es va fondre allà mateix.

I així s’acaba la història de dos veïns bajocs,
que un per massa i l’altre per poc
van deixar un poble sense esma:
El Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Benvinguts al nou curs!